Àngela ens conta l’experiència que ha viscut aquest estiu a Palestina

pales

La nostra educadora Juniors, Ángela Cerdà, ha participat aquest estiu en un camp de treball que Càrites Espanyola i algunes Càrites Diocesanes de l’Estat i Càrites Jerusalem realitzen a Palestina en el marc del seu treball en la denominada Iniciativa per la Pau. Per a ella, aquesta ha estat una experiència increïble i està convençuda que mai podrà oblidar tot el que ha viscut. Aquest és el text que ha escrit per resumir, de manera breu, la seva experiència a Terra Santa.

Mentiria si diguera el contrari, si no poguera confessar que encara no he pogut parar de pensar en Palestina i en la seua gent. Tinc moments en els que tanque els ulls i dessitge molt fort que mai se m’oblide tot el que he viscut, que no se m’esborre la imatge dels carrers de Beit Jala, la casa en la qual he viscut, la família que m’ha acollit, els rostres dels palestins que ens han acompanyat cada dia, els seus somriures, les seues mirades esperançades i les seues ganes de viure esprement al màxim cada moment.

Mentiria si no fos capaç de dir que aquesta ha estat la millor experiència de la meua vida. I pot ser que allí no fos conscient, però ja al moment dels comiats ho vaig saber. El fet de sentir que la gent a la qual estàs dient adéu està en un altre continent i saber que fins a tornar a veure aquelles terres pot passar molt temps, obliga a que se’t salten unes llàgrimes. Llàgrimes que sols em feien pensar que nosaltres tornàvem a Espanya, a la nostra vida, mentre ells es quedaven allí, en el lloc que els ha vist nàixer i créixer. La seua casa però, a la seua vegada, la seua presó. Tant de bo puga tornar prompte, tant de bo quan torne tot estiga millor, tant de bo els palestins prompte deixen de somiar amb la llibertat per viure-la de veritat.

Però sé que tot el que hem viscut és cert perquè quan recorde algun moment em tornen els mateixos nervis que sentia els primers dies del viatge. Perquè quan escolte parlar de Palestina sent que estan parlant d’una part de mi que dec protegir.

I després de tot, espere que aquest sentiment, aquesta il·lusió i esperança mai acaben. Bé, en realitat, desitge que acabe amb la pau dels palestins, però que mai es perda tot el que hem viscut. Per això, ara comença el millor; hem de ser altaveu de tot el que hem escoltat, vist i, que encara avui, sentim. Tal vegada pocs ens entenguen, tant de bo siguen molts, però mai podrem permetre que es perda un raig d’esperança i llum que els palestins ens van transmetre per aconseguir la justícia i la pau que ells necessiten.

La lliçó més gran que m’emporte d’aquest viatge són les ganes de viure apreciant el que de veritat importa, deixant a un costat allò que em preocupava i que, en realitat, no és res. Per això, a partir d’ara, com els palestins, tots hem de celebrar la vida!

Ángela Cerdà Juan