PEREGRINACIÓ A ROMA (canonització de Joan Pau i Joan XXIII)


On estarem? Què farem realment? Dormiré? I el menjar… com serà? Ixes van ser unes de les quantes preguntes que em passaren pel cap en el moment en que em vaig assentar a l’autobús que es dirigia a Roma des de Moncada el dia 24 d’Abril. Un autobús ocupat per 50 persones, on 43 d’elles formaven un grup de joves seminaristes acompanyats pels seus rectors.

És curiós, jo em trobava dins d’aquell grup minoritari que no estudiava a cap seminari i s’havia decidit per anar i conviure amb aquell grup nombrós de xics. Ara pense en el miler de preguntes que em passaven pel cap, però, no m’arrepentisc de la meua decisió. Vaig fer bé en acceptar aquella plaça lliure de l’autobús que marxava cap a Italia amb la intenció d’assistir a aquella celebració protagonitzada pel Papa sense saber ben bé les coses que anàvem a fer, perquè una cosa és ben certa, si no haguera sigut d’aquella manera, no haguera pogut aprendre tot el que vaig vore en aquells 5 dies. De fet, pot ser que siguen coses que ni en mesos normals i corrents ens arribarien a la vista.

Què dir sobre el viatge? Verdaderament podria estar hores i hores contant diversos fets, des de anècdotes viscudes fins els moments de reflexió. Però tot te un principi, i és per això que començaré per l’experiència d’estar dins del bus un poc més de 20 h per a arribar al nostre destí. Vaig pujar en ell al costat de la meua amiga Maria, i coneguent sols a Ángela, Jordi i Juan (2 dels seminaristes que hi havien).

El dia 28 d’Abril, tornava coneguent a les 50 cares amb les que vaig conviure en la meua primera peregrinació, i a més, la meua primera eixida d’Espanya. No penseu que van ser unes 20 hores aburrides (excepte les 2 últimes hores en que la paciència s’esgotava ja i les ganes de baixar augmentaven), perquè aquell temps va ser realment entretingut, des de cançonetes en guitarra fins les “picadetes” de menjar dins l’autobús. Tots repartíem el que portàvem a les motxilles (rosquilletes, xocolate…), realment ens comportàvem com el que deu ser, germans amb una característica comuna.

Una vegada arribar allí, va ser un canvi d’ambient, observàvem milers de persones creients com nosaltres, totes amb somriures pels carrers i cançons acompanyant-los, tots preparant-se per a la celebració que anava a realitzar-se el diumenge, on canonitzaven a Joan Pau i Joan XXIII en el vaticà. Pues… fins arribar a aquell dia, diverses vivències van ser les que vaig poder viure, des d’intentar dormir en una habitació compartida amb xiques d’Eslovenia, fins a alguna escapadeta que fèiem tots junts per dins del centre Roma plenant tot l’espai dels tramvies.

Sempre hi havien moments per riure, sempre, però, no penseu que tot era riure i entretindre’s. Dia i nit, des de que despertàvem teníem cert temps dedicat per a Déu. Vespres, rosari, laudes… i també la celebració de l’eucaristia no podia faltar-nos. Podria dir, que d’aquella forma anàvem alimentant la nostra fe, encarant-nos, per dir-ho d’alguna manera a aquella celebració que ens esperava.

Tot el que recorde d’aquella peregrinació, m’aporta bons records, i cansanci també, perquè cal dir-ho, parar no paràvem: amunt, avall. I amb aquesta idea que vos conte, va arribar el dissabte, podria dir-ho ben clar, aquella nit i matinada del dia següent, possiblement va ser un dia dels majors compromisos que vaig fer per un objectiu de fe. Vaig aguantar amb patiment, mareig, i molta son, tot un dia sense dormir, però, el que més dur em va resultar a mi i a diversos dels que m’acompanyaven en aquelles circumstàncies va ser estar de 6 a 7 hores de peu, amb el cos apretat pel cúmul de gent de diverses parts del món. Una sensació agobiant, realment, sense poder-me moure ni sentar al sòl. Però, gràcies a aquell sofriment llarg, vaig poder presenciar en persona a la “Piazza di San Pietro”  l’eucaristia de canonització que va tindre lloc a partir de les 10.00h del matí.

I aquella mateixa vesprada, em trobava de nou al mateix autobús que el dia d’eixida, amb la mateixa gent, però, no em trobava igual que el primer dia en que anava plena de preguntes sobre l’experiència que m’esperava. Em trobava realment bé, amb una sensació reconfortant, una sensació que a dies de hui encara porte damunt.

Sols queda agrair al Seminari l’oportunitat que m’ha donat de poder participar en esta peregrinació, a formadors i seminaristes per la seua acollida, i en especial a Jordi que va ser qui ens va animar a participar i a formar part d’aquesta gran experiència per a tots.